Els nois del zinc
Svetlana Aleksiévitx
Traducció de Marta Rebón
Publicació: Abril 2016
Edició: Rústega amb solapes
418 pàgines
 
Publicat el 1991, aquest llibre tingué l’impacte d’una bomba. Aleksiévitx fou denunciada per difamació i «embrutar l’honor dels soldats»
 
Vistos fins aleshores com a herois enviats a salvar el poble afganès, desemmascarats al llibre com a assassins, torturadors i violadors. El títol prové dels milers de soldats que moriren durant la incursió russa a l’Afganistan entre 1979 i 1985 i foren retornats a Rússia en taüts de zinc. Aleksiévitx entreteixeix més d’un centenar d’històries explicades per oficials de l’exèrcit, homes allistats, esposes, mares i vídues en un collage enginyós i intricat.
Aleksiévitx va visitar l’Afganistan, per conèixer la veritat. Va descobrir que, per reclutar soldats, l’Estat venia al seu poble la idea que anaven a salvar el poble afganès, amagava les dades sobre les morts i la brutalitat de la guerra, però també els enviaven per la força o enganyats. Tanmateix, de cara a Rússia, els russos fins i tot oblidaven que els seus soldats estaven en guerra a l’Afganistan.
Les històries que parlen de gent mutilada per mines, soldats assassins drogats, una mare acaronant desesperadament un taüt tan petit que no creu possible que contingui el seu alt fill, donen a Aleksiévitx l’oportunitat de preguntar: “Qui som? Com hem pogut i se’ns ha pogut fer això? Per què ens ho vam creure tot?”. Aquest llibre no és només sobre guerra i polítiques criminals, sinó també sobre la nostra capacitat de qüestionar les decisions del nostre país, i de posar en dubte la informació oficial que ens donen.
 
_____________
 
Svetlana Aleksiévitx va néixer el 1948 a Stanisławów, on el seu pare, militar bielorús, estava destinat. Al cap de pocs anys la seva família va tornar a Bielorússia i l’any 1972 es va llicenciar en Periodisme a la Universitat de Minsk, ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. Actualment viu a Minsk, tot i que, a causa dels problemes amb el règim del seu país, havia residit a París i a Munich. 
És la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb què dona veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Mitjançant una successió de testimonis, els seus llibres mostren un retrat de la realitat difícil de superar. Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica, i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la perestroika quan va poder publicar amb normalitat. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta llengües, han estat la base per una dotzena d’obres teatrals i s’han fet documentals de més de vint dels guions que ha escrit.
Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre els quals hi ha el Premi Nobel de Literatura 2015, el Premi Sandro Onofri per Il Reportage Narrativo (2002), el National Book Critics Circle Award (2005), el Premi Ryszard Kapuscinski de reportatges (2011), el Premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre (2013) o el Premi Médicis d’assaig (2013).